(Imatge: arxiu de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú)

Dimarts 29 de desembre de 2009. És un vespre molt fred i molt plujós. La meva mare, la pianista i compositora Leonora Milà, presenta el seu darrer disc d’estudi a l’Ateneu Barcelonès. Es tracta de Milà plays Falla. Fa uns mesos que el meu pare ha mort i la meva mare, com fan molts artistes, passa la pena treballant desbocadament i, en el seu cas, tancada en un estudi de gravació. És l’última vegada que gravarà un disc d’estudi, ho té molt clar, i aquest cop vol que sigui especial. I així és: Leonora Milà grava tota l’obra pianística del compositor espanyol Manuel de Falla, una obra que la intèrpret coneix molt bé perquè porta dècades interpretant-la en diferents escenaris i auditoris d’arreu del món. Per aquest motiu, i perquè la crítica la considerada una -i subratllo una, no pas l’única- de les grans intèrprets de Falla, la meva mare vol posar punt i final a les seves gravacions amb aquest autor espanyol que tant bé coneix. I també vol que aquest disc sigui un homenatge pòstum a Joan Deltell, el seu marit, el meu pare. Un cercle que es tanca definitivament.

Doncs bé, el disc es publica a final d’any i la meva mare inicia una gira de promoció per diversos punts de la geografia espanyola: Madrid, València, Lleida i Palma són algunes de les ciutats que visita, i també Barcelona. És el dimarts 29 de desembre de 2009. I aquesta presentació del disc compta amb la participació especial de dos personatges ben coneguts, l’actriu Carme Sansa (amiga íntima de Leonora Milà) i Pere Tapias. La presentació va com una seda. Tot i el fred, la sala és plena de gom a gom, la meva mare interpreta un parell de peces i Tapias es posa el públic a la butxaca amb un divertit parlament. Aplaudiments, felicitacions, abraçades, retrobaments, i tots cap a casa.

Tots? No, un cop acaba l’acte uns quants, el sector vilanoví, decidim anar a picar alguna cosa, i ens trobem al restaurant Vitis, a la plaça de les Cols. Estem completament sols. Com ja he explicat, és un dimarts de desembre fred i plujós, i no convida a sortir. Improvisem una taula molt curiosa: jo mateix, la meva mare, el Pere Tapias, la Maite Nolla, l’Ezequiel Batalla i la seva muller Mercè Insenser, la Marijó Riba abans de ser regidora de Cultura, i el pintor Joaquim Budesca (la seva dona, la Montse Lago, no pot venir perquè està engripada al llit). Tampoc pot venir la meva dona, que està embarassadíssima de la Txell. És, com dic, una taula improvisada que té com a objectiu desitjar-nos tots plegats un bon any i cap a casa hi falta gent. Aquesta, si més no, és la intenció, perquè els plans es torcen al cap de cinc minuts. I qui és el culpable? El Pere Tapias. Aquest sopar és potser un dels més divertits de la meva vida. Fins i tot la mestressa del Vitis, la Marta, i la seva mare, que l’ajuda a la cuina, acaben incorporant-se a la nostra taula. Les anècdotes, les bromes, la bonhomia, la ironia i fins i tot aquest curiós sentit de l’humor local converteixen aquest sopar en una festa increïble i que recordaré tota la meva vida. Un autèntic festival! El sopar s’allarga ben bé tres hores i tots plegats marxem cap a casa amb un gran somriure.

Just a l’endemà, i per una casualitat, em trobo amb el Pere Tapias i la Marijó Riba al Banc Sabadell. Mentre fem cua recordem el sopar de la nit anterior, les anècdotes i les bromes fins que el Tapias, impostant una veu seriosa, ens diu: “ep, de tot el que vaig dir ahir ni una paraula, d’acord? Només ho podem saber els del sopar i cinc mil vilanovins més, però ningú més!” Fins i tot la caixera del Banc Sabadell es va posar a riure…

Explico aquesta anècdota perquè, tot i la diferència d’edat, sempre m’he sentit molt proper a Pere Tapias, hem coincidit en multitud d’ocasions, hem fet algunes coses plegats i ha format part del meu paisatge vital. El vaig entrevistar nombroses vegades per al diari Avui i Catalunya Ràdio; tinc gairebé tots els seus llibres; quan em vaig casar vam regalar als assistents un llibre seu de receptes culinàries de Vilanova; he assistit a nombrosos concerts i presentacions; tinc tota la seva discografia, inclosos els seus dos darrers CD’s, Les meves cançons i Felicitats, nano!, i sobretot, i tot i la diferència d’edat, vaig compartir molts i molts sopars plens d’humor i bonhomia com el que he explicat abans. I ha estat ara, durant la vigília de Sant Jordi, que m’assabento que ja no el veuré mai més. Em quedarà, això sí, tots els records, les vivències, les anècdotes i les xerrades als jardins de l’Hotel Cèsar, les seves cançons i els seus escrits.

El passeig del Carme i Vilanova en general plora la mort d’una de les seves icones, Joan Collell i Xirau, “Pere Tapias”. Et trobaré molt a faltar amic, company. Vilanova té un deute de gratitud immens amb tu, Joan. Gràcies per totes les estones que m’has fet riure, que m’has fet gaudir amb la teva música, pels teus llibres i per totes les coses que he après de tu. Gràcies, Joan, i que tinguis un bon viatge!

Bernat Deltell, periodista i gerent de El Far Blau.

Article publicat al bloc Ésser vilanoví no és gens fàcil.